De vegades esperem massa

"Sempre existeix en el món una persona que n'espera una altra,

ja sigui al mig del desert o enmig d'una gran ciutat.

I quan aquestes persones es creuen i els seus ulls es troben,

tot el passat i tot el futur perden completament la seva importància

i només existeix aquell moment"





Són d'aquelles frases que penses... "això ho posaré quan..." o "aquell dia que..." PROU! Avui [bé, fa uns dies...] me n'he adonat que molts esperem massa, massa temps per dir allò que pensem, allò que sentim, demanar allò que volem. Esperem massa i el temps és preciós per malgastar-lo pensant i imaginant coses que segurament no passaran.

Saps què? NO esperaré. Simplement em deixaré sorprendre [o ho intentaré, tinc masses somnis i contes de fades al cap per eliminar-los tots en un dia, no?].

P.D.: I JA QUE HI SOM... PER QUÈ NO? DEDICO L'ENTRADA ALS MEUS PARES, QUE EL DIA 29 VAN FER 25 ANYS DE CASATS! VAN TROBAR-SE... VAN SABER ESPERAR. PER ELLS UN HOMENATGE [que algun dia faré més formalment]!

. . .

[Avui només em ronda una cançó pel cap... potser perquè és demà quan encetem un nou curs]


És demà! Un dia més i canviarà el destí... És demà, el moment.

La revolució és a punt d'esclatar. El poble vol millores! Empesos pels estudiants, lluitaran per uns ideals. Saben que són menys, però els és igual, ha arribat l'hora de lluitar a les barricades. Saben també que potser moriran, sí, havent defensat allò que per ells justificava viure, la lluita pels seus drets. Entre ells...

Jean Valjean es torna a trobar en un dilema. Javert ja l'ha tornat a trobar. Jean Valjean i Javert! L'ex-presidiari eternament bo, empresonat injustament per robar una simple barra de pa, davant el policia obsessionat amb al llei i la voluntat de Déu. L'home que sempre intenta fer el bé, el que li dicta la consciència, encara que això li suposi grans dilemes, davant l'home dur, recte, inflexible... aparentment molt segur de si mateix.

Cosette i Marius s'han de separar. El seu amor perfecte, etern. Qui sap si es tornaran a trobar? Cosette ha de marxar amb Jean Valjean i Marius, en la seva desesperació, s'uneix a la revolució... Prefereix morir abans que viure sense Cosette. Amor pur.

Els antics pares adoptius de Cosette, que l'utilitzaven de criada, ronden per les barricades. Saben que faran l'agost amb el que robaran a la gent que morirà a la revolució, són com rates.

Vides truncades per una revolució…



[Els Miserables! Quina gran obra! Se'm posen els pèls de punta quan escolto aquesta cançó!]


I demà què passarà?

Per desgràcia començarem uns llargs nou mesos on passarem de tot... Desgràcia només pels estudis! Perquè estic segura que serà un any i un curs inoblidable, tot i que em faci una mica de respecte aquest 2n de batxillerat...

BONA DIADA!

D'homenatge en homenatge (I)

I amb aquesta foto va quedar plasmada una de les grans nits que van passar juntes (amb bona música, bona companyia, tabac i alguna sangria). Una d'elles, perquè els moments que vivien una al costat de l'altra eren molts i molt grans.

Sí, definitivament: quan es van conèixer no pensaven com n'arribarien a dependre l'una de l'amistat de l'altra, com es trobarien a faltar quan un dia no es veiessin o no es truquessin. Realment la noia d'ulleres vermelles no s'ho imaginava.

Però el temps va passar, i van començar a trobar cada una en l'altra una part del cor que els hi faltava (una de les parts que vas trobant quan vas creixent i vivint) i les coses van anar canviant.

La vida és... un camí amb muntanyes, valls, planes i tot el que s’aprèn a Coneixement del Medi quan ets petit. I els sentiments, com que van amb la persona, i la persona viu la vida, segueixen el mateix camí, per tant la seva amistat va passar de tot. Molts bons moments, sense cap dubte, però tots els caminets es bifurquen en algun lloc i, sense saber exactament per què, es van deixar anar de la mà.

Van ser temps difícils.

Però van decidir aturar allò. I des d'aquell dia la seva amistat és cada cop més gran i més forta. Tan forta que saben que ni cap eina, ni cap artefacte, ni cap persona podrà trencar-la.

Ara els preguntes per aquella mala època i estan contentes d'haver-la passat, diuen que si no fos per aquella temporada ara no estarien com estan. Potser hi ha gent que no ho entendrà, però també cal caure per adonar-te que s'està millor dret.

A partir d'aquell estiu van començar els bons moments de debò! D'allà van venir totes aquelles nits que encara ara segueixen, i totes les tardes de xerrades sense parar, i els matins... i els dies.

Cal també dir que no només es miren els seus melics i soles i juntes es volen menjar el món. No, cal dir que hi ha més gent al seu voltant que ocupen part també del seu cor i que se'ls estimen moltíssim! I amb qui comparteixen també grans nits, tardes i matins. Diuen que sense ells no seria el mateix... i és cert. Cada un és diferent, amb els seus vicis, com elles dues, que tampoc són iguals (que si el tabac, que si l'alcohol, que si mossegar-se les ungles, que si cantar, o ballar, que si rebre amor, o donar afecte...).

Ah! I la seva història no acaba aquí. NO! Encara els queden moltes pàgines en blanc per escriure juntes, fins ara tot això només era un preludi a la llarga vida que els espera




We've got a long run... I've got a picture of you in my mind.

Ich liebe dich!


[M'has dit que quan et trobi a faltar et truqui, però és que normalment et trobo a faltar (no et podria anar trucant a cada hora, no?) i no sempre sé on ets o no tinc un telèfon a mà. Millor et faig aixó amb tot el carinyu del món, i troban-te a faltar :P. Tu creus que em podries regalar un walkytalky? O un aparell de connexió telepàtica?]

Alegria!

Cau es sol de s'hora baixa i plàcidament,

la sa gent se dutxa i ompl es carrers.

Cau es sol de s'hora baixa dins es meu cor,

tothom m'estima i jo estim tothom.

i aaaa-leee-griaa!

[us estimuuuu - em feu feliç :)]

:)

Sovint recordes tots aquells bons moments que has passat al costat de la gent que t'estimes!


I se't dibuixa un somriure.


Llavors et ve una melodia que et posa música a tots aquells records, potser enganxifosa, potser la típica música banal, sense cap càrrega de contingut (però que per tu, a partir del moment que la vas escoltar, sí que té significat).


I se't dibuixa un somriure.


Després potser et venen flaixos, records aïllats de cada persona amb qui has viscut quelcom. És igual el temps, poc o molt, és igual! Aquella persona amb qui has viscut un punt, un instant de la teva vida que saps que (sense motiu) se't quedarà gravat per sempre.


I se't dibuixa un somriure.


I penses que t'agradaria poder tornar a viure algun moment d'aquells... Però atures la nostàlgia! Perquè ara estàs contenta i només desitges viure més moments amb la gent que t'estimes...


Amb un gran somriure! :)

Ara

Ara em desconcerto.

Podria exagerar, dir que el món se’m cau al damunt quan allò que somiava i que cada cop veia més a prop s’allunya de mi.

Podria dir que aquell vaixell que m’havia acollit al port quan em trobava fora del meu país fuig deixant-me sola al mig del mar.

Podria exagerar, però no ho vull fer [no en tinc ganes], perquè el capità del vaixell no ha decidit fugir de mi expressament, simplement la vida va com va.

Sempre he odiat les exageracions, encara que jo exageri dient que sempre les he odiat.

Sempre he odiat les contradiccions i sóc jo la primera que en fa.

Ara em desconcerto perquè veig la normalitat de la vida, dels sentiments, d’allò que passa al meu voltant. Em sento tan tranquil·la que em sorprenc a mi mateixa.

No vull dir que em rellisqui tot el que passa al meu voltant, ni tampoc que no em sàpiga greu el rumb que agafen les coses, ni que m’agradi tota aquesta merda que va fent una fortalesa al meu voltant...

AL CONTRARI! M’interessa la gent i els seus camins, i m’encantaria poder trencar el mur que construeixo dia a dia.

Potser em sento així perquè no em permeto a mi mateixa a arribar al fons del meu cor? Espero que no sigui això.

Quina ironia, diràs, aquella que "s’intentava" fer la forta [però que realment no ho volia], ara resulta que és forta de veritat? No, simplement es sent absent, veient la seva vida com si fos un espectador pendent del que passarà després...

Tot i això, continuo sentint...

I per fi ja ho puc dir...

JA PUC

RESPIRAR

UNA MICA!

=)

Aquells perquès de la vida...

Porto unes setmanes pensant-hi.

Imaginem que t'han d'operar. Quan t'has de sotmetre a una operació quirúrgica et fan proves gradualment abans d'operar-te, allò que se'n diu el postoperatori, OI? I aquestes proves queden guardades perquè el metge hi pugui accedir quan ho necessiti.
És a dir, el dia abans de l'operació no et tornen a fer totes les proves que ja t'han fet.

Llavors,

si tu durant el curs ja has fet exàmens parcials de totes les assignatures que et toquen, perquè n'has de fer un de final?

Ja ho saben com ets! Ja saben quines notes treus! Ja saben si has assolit el temari!


JA HO SABEN TOOOOT!


[reflexions i deliris d'un matí de dissabte d'amarg estudi...]

Som el que menjem...?

Si mengem pollastre, som pollastres?

Si mengem vedella, som vedells/es?

Si mengem xai, som xais?

No mengem persones, per tant, no som persones...