Ara em desconcerto.
Podria exagerar, dir que el món se’m cau al damunt quan allò que somiava i que cada cop veia més a prop s’allunya de mi.
Podria dir que aquell vaixell que m’havia acollit al port quan em trobava fora del meu país fuig deixant-me sola al mig del mar.
Podria exagerar, però no ho vull fer [no en tinc ganes], perquè el capità del vaixell no ha decidit fugir de mi expressament, simplement la vida va com va.
Sempre he odiat les exageracions, encara que jo exageri dient que sempre les he odiat.
Sempre he odiat les contradiccions i sóc jo la primera que en fa.
Ara em desconcerto perquè veig la normalitat de la vida, dels sentiments, d’allò que passa al meu voltant. Em sento tan tranquil·la que em sorprenc a mi mateixa.
No vull dir que em rellisqui tot el que passa al meu voltant, ni tampoc que no em sàpiga greu el rumb que agafen les coses, ni que m’agradi tota aquesta merda que va fent una fortalesa al meu voltant...
AL CONTRARI! M’interessa la gent i els seus camins, i m’encantaria poder trencar el mur que construeixo dia a dia.
Potser em sento així perquè no em permeto a mi mateixa a arribar al fons del meu cor? Espero que no sigui això.
Quina ironia, diràs, aquella que "s’intentava" fer la forta [però que realment no ho volia], ara resulta que és forta de veritat? No, simplement es sent absent, veient la seva vida com si fos un espectador pendent del que passarà després...
Tot i això, continuo sentint...
2 comentaris:
Gràcies per les teves visites i els teus comentaris :-)
Et sorpendre, simplement ho se, perqué sem dóna molt bé expressar els meus sentiments, crencees i pensaments de forma oral, pero tinc una certa virtud fent-ho en escrit.
I penso que no, que realment no t'estimes gens en comparació del que et podries arribar a estimar.
Quan et miro rapidament veig el teu somriure, cada somriure diu una paraula per mi, i la teva paraula no existeix, perquè esta composta de moltes pau interior, amabilitat, inteligencia, omplir el sentits de llums de colors que mai deixin pas a les foscos solitaries. I tot aixo no te una paraula, i saps per que? perque el nostre vocabulari nombre només les coses que trobem a tots els llocs, a tots els racons, o que practicament pot veure. El teu somriure no te nom, perque som uns privilegiats tots els que et coneixem, per sentir una cosa que a l'altre punta del món mai sentiran.
Després es quan parlo amb tu i trobo una llista. Una llista que començare pero que no penso ni seguir ni acabar, perque et tens que estimar Mercé, i d'aquesta manera ho faras, a poc a poc pero ho faras.
I la llista comença amb:
- Amb les ganes de viure-ho tot
Publica un comentari a l'entrada