Per variar, escric molt de tant en tant, d'una manera egocèntrica i per llançar-me pedres a la teulada (va, ho reconec, i per autocompassió). Faig peneta, ho sé.
Bé, que els mesos passen i sembla que es vagi de Guatemala a Guatepeor, que es diu. Sembla, però no sé si és. La vida dóna voltes i no tots els plans surten com voldries, bé, més aviat ara per ara surt tot al revés i cada com me n'adono més que és qüestió d'actitud. De vegades sóc com la iaia que es baralla amb una altra iaia per veure qui està més malalta, com si busqués el confort en "mira quina merda de vida que tinc, tu no ho pots entendre". I em queixo i sento un rebuig creixent per la gent que justament fa aixó, mostrar què difícil que ho té (sí, sí, sóc contradictòria, és clar). Res, que en mesos he deixat de banda molts projectes i molts somnis, que em sento apàtica, que visc d'esma, que el trobo a faltar, però que alhora no sé què vull, que alguna cosa no rutlla, que no tinc més ganes de començar coses per no acabar-les i que els atacs de nervis són cada vegada més forts. I que sé que si no em salvo jo, no ho farà ningú. Això és el pitjor.
Nadie piensa arriesgarse a buscarte en las ruinas de tu ciudad.
diumenge, 8 de juny del 2014
dilluns, 17 de febrer del 2014
Blau
Des de la meva habitació veia el jardí, dessolat en aquelles èpoques de l'any. A les branques els faltaven ja les fulles, és clar, però què més esperava que canviés cada cop que mirava pel finestral?
Havia anat a passejar, com sempre feia quan les parets em queien a sobre, el tedi em matava lentament o simplement volia sentir el fred. Havia anat a veure el bosc, tal com feia al principi. Havia sentit com els nens reien, com els ocells cantaven i, mentrestant, el cel continuava d'aquell blau que tant m'agradava, el blau que a poc a poc s'enfosqueix i fa que tot, absolutament tot, sigui també blau per uns moments.
Com gaudia de les postes de sol en aquell poble del sud de la selva negra! Bé, no, com gaudia del cel de les postes de sol. El sol, en si, m'era ben bé igual, tot i que sabia que, gràcies a ell, el blau era blau i el negre era negre.
Havia anat a passejar, com sempre feia quan les parets em queien a sobre, el tedi em matava lentament o simplement volia sentir el fred. Havia anat a veure el bosc, tal com feia al principi. Havia sentit com els nens reien, com els ocells cantaven i, mentrestant, el cel continuava d'aquell blau que tant m'agradava, el blau que a poc a poc s'enfosqueix i fa que tot, absolutament tot, sigui també blau per uns moments.
Com gaudia de les postes de sol en aquell poble del sud de la selva negra! Bé, no, com gaudia del cel de les postes de sol. El sol, en si, m'era ben bé igual, tot i que sabia que, gràcies a ell, el blau era blau i el negre era negre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)