Per variar, escric molt de tant en tant, d'una manera egocèntrica i per llançar-me pedres a la teulada (va, ho reconec, i per autocompassió). Faig peneta, ho sé.
Bé, que els mesos passen i sembla que es vagi de Guatemala a Guatepeor, que es diu. Sembla, però no sé si és. La vida dóna voltes i no tots els plans surten com voldries, bé, més aviat ara per ara surt tot al revés i cada com me n'adono més que és qüestió d'actitud. De vegades sóc com la iaia que es baralla amb una altra iaia per veure qui està més malalta, com si busqués el confort en "mira quina merda de vida que tinc, tu no ho pots entendre". I em queixo i sento un rebuig creixent per la gent que justament fa aixó, mostrar què difícil que ho té (sí, sí, sóc contradictòria, és clar). Res, que en mesos he deixat de banda molts projectes i molts somnis, que em sento apàtica, que visc d'esma, que el trobo a faltar, però que alhora no sé què vull, que alguna cosa no rutlla, que no tinc més ganes de començar coses per no acabar-les i que els atacs de nervis són cada vegada més forts. I que sé que si no em salvo jo, no ho farà ningú. Això és el pitjor.
Nadie piensa arriesgarse a buscarte en las ruinas de tu ciudad.
