Tu continente

Per variar, escric molt de tant en tant, d'una manera egocèntrica i per llançar-me pedres a la teulada (va, ho reconec, i per autocompassió). Faig peneta, ho sé.

Bé, que els mesos passen i sembla que es vagi de Guatemala a Guatepeor, que es diu. Sembla, però no sé si és. La vida dóna voltes i no tots els plans surten com voldries, bé, més aviat ara per ara surt tot al revés i cada com me n'adono més que és qüestió d'actitud. De vegades sóc com la iaia que es baralla amb una altra iaia per veure qui està més malalta, com si busqués el confort en "mira quina merda de vida que tinc, tu no ho pots entendre". I em queixo i sento un rebuig creixent per la gent que justament fa aixó, mostrar què difícil que ho té (sí, sí, sóc contradictòria, és clar). Res, que en mesos he deixat de banda molts projectes i molts somnis, que em sento apàtica, que visc d'esma, que el trobo a faltar, però que alhora no sé què vull, que alguna cosa no rutlla, que no tinc més ganes de començar coses per no acabar-les i que els atacs de nervis són cada vegada més forts. I que sé que si no em salvo jo, no ho farà ningú. Això és el pitjor.

Nadie piensa arriesgarse a buscarte en las ruinas de tu ciudad.

Blau

Des de la meva habitació veia el jardí, dessolat en aquelles èpoques de l'any. A les branques els faltaven ja les fulles, és clar, però què més esperava que canviés cada cop que mirava pel finestral?
Havia anat a passejar, com sempre feia quan les parets em queien a sobre, el tedi em matava lentament o simplement volia sentir el fred. Havia anat a veure el bosc, tal com feia al principi. Havia sentit com els nens reien, com els ocells cantaven i, mentrestant, el cel continuava d'aquell blau que tant m'agradava, el blau que a poc a poc s'enfosqueix i fa que tot, absolutament tot, sigui també blau per uns moments.
Com gaudia de les postes de sol en aquell poble del sud de la selva negra! Bé, no, com gaudia del cel de les postes de sol. El sol, en si, m'era ben bé igual, tot i que sabia que, gràcies a ell, el blau era blau i el negre era negre.

Sol

Avui hem dinat al sol, perquè ha fet un dia genial, al matí una mica fresc, però després "estupendu", que diria una. Després de gairebé dues setmanes amb més pluja i núvols que sol (ei, tu, que fa dues setmanes que ets a Alemanya ja), l'he sentit a la pell, com em torrava, i me n'he adonat que l'he trobat a faltar, i molt. Dinar al sol, a la terrassa, amb el jardí al darrere, la muntanya al davant. Força impressionant. Però el sol em porta ecos, em recorda aquell cap de setmana en aquell lloc on el sol feia que tot cremés, ell i jo, de passió i de ràbia inexplicable. Em van picar molts mosquits (o pocs, no ho sé, però tenia el cos ple de picades), vam riure a partir de dissabte, ens vam prometre amor etern per enèsima vegada, però també esforços que costen de complir. Vam viure un diumenge a la tarda impressionant, i un viatge de tornada magnífic, amb cua, però preciós, malgrat tot.

El sol em recorda també aquella piscina, el nostre primer cap de setmana de càmping, aquell vespre d'excessos i rialles, però una nit més de sentiments barrejats, de saber que no compleixo, però de no tenir prou valor (i poca vergonya) per tirar endavant, de "mucho ruido y pocas nueves". De decepció, encara que ho neguis, però aquest cop agreujada (o potser tot el contrari), per fums tòxics. Tot plegat va ser estrany, continuo pensant que vas sentir que alguna cosa fallava, o almenys que no és el que t'esperaves, ho has de reconèixer. No veníem d'uns dies massa bons (excuses), però al final potser ho vam solucionar, no? Aquí estem, a més de 1000 km, però units, més a prop del que ens pensàvem.

Imagina, fins i tot el sol em fa pensar en tu.

[Alle Liebe. Absolutament, ets un sol.]

My heart

I said I gave a brain to my heart,
and it just gave it back.
[My heart - Pribiz]

Volia enterrar-ho i ho vaig fer. Realment no n'era tan conscient com dic. No. En sóc conscient ara, quan la tomba s'obre i en surt el mort ben viu. No estaba muerto, estaba de parranda. 

Quan el terra s'obre i tot tremola, llavors és quan t'espantes i no saps on et pots agafar. Jo, per sort, tinc un bon pilar on recolzar-me, encara que tots els dubtes i les pors em facin preguntar-me i preguntar-li una vegada i una altra si m'aguantarà i no em fallarà. Però, tot i això, desenterrar fantasmes del passat et fa reflexionar del teu present. Fa que et preguntis perquès. Perquè tot va com va i ha anat com ha anat? Per què sóc com sóc? 

De vegades penso que m'agrada massa trobar explicacions a tot el que em passa, excuses convincents que m'eximeixin de pecat i d'obligacions. M'encanta saber que la culpa no és meva, l'univers conspira i se t'emporta. La rutina m'empeny. Punt i final. Però no, no és així, jo podria fer molt més que seure en aquesta cadira, mirant com passa la vida. Podria deixar-me emportar més pel cor, per la natura, pels sentiments positius, per l'amor. Que sí, que the higher you get, the harder you hit the ground, però no valen la pena les vistes des del cim? 

Sí.

Tinc dues parts dins meu i no vull que ningú m'hagi d'enterrar. Vull ser jo mateixa d'una vegada, poder aconseguir el que em proposo sense estar-me lamentant. Tots tenim motius per ser feliços, molts. Alguns amb cara i ulls. 

[You're saving my life. Molt, i des de fa temps.]

Mishima

Posem que era Barcelona...

Mishima - Com abans

[Ja fa gairebé dos mesos d'aquelles incerteses, d'aquells moments, de l'ara o mai. I l'ara s'ha convertit en felicitat! :) Jo ja feia temps que havia pres una decisió... Com gira la vida.]