Ara em desconcerto.
Podria exagerar, dir que el món se’m cau al damunt quan allò que somiava i que cada cop veia més a prop s’allunya de mi.
Podria dir que aquell vaixell que m’havia acollit al port quan em trobava fora del meu país fuig deixant-me sola al mig del mar.
Podria exagerar, però no ho vull fer [no en tinc ganes], perquè el capità del vaixell no ha decidit fugir de mi expressament, simplement la vida va com va.
Sempre he odiat les exageracions, encara que jo exageri dient que sempre les he odiat.
Sempre he odiat les contradiccions i sóc jo la primera que en fa.
Ara em desconcerto perquè veig la normalitat de la vida, dels sentiments, d’allò que passa al meu voltant. Em sento tan tranquil·la que em sorprenc a mi mateixa.
No vull dir que em rellisqui tot el que passa al meu voltant, ni tampoc que no em sàpiga greu el rumb que agafen les coses, ni que m’agradi tota aquesta merda que va fent una fortalesa al meu voltant...
AL CONTRARI! M’interessa la gent i els seus camins, i m’encantaria poder trencar el mur que construeixo dia a dia.
Potser em sento així perquè no em permeto a mi mateixa a arribar al fons del meu cor? Espero que no sigui això.
Quina ironia, diràs, aquella que "s’intentava" fer la forta [però que realment no ho volia], ara resulta que és forta de veritat? No, simplement es sent absent, veient la seva vida com si fos un espectador pendent del que passarà després...
Tot i això, continuo sentint...
