D'homenatge en homenatge (I)

I amb aquesta foto va quedar plasmada una de les grans nits que van passar juntes (amb bona música, bona companyia, tabac i alguna sangria). Una d'elles, perquè els moments que vivien una al costat de l'altra eren molts i molt grans.

Sí, definitivament: quan es van conèixer no pensaven com n'arribarien a dependre l'una de l'amistat de l'altra, com es trobarien a faltar quan un dia no es veiessin o no es truquessin. Realment la noia d'ulleres vermelles no s'ho imaginava.

Però el temps va passar, i van començar a trobar cada una en l'altra una part del cor que els hi faltava (una de les parts que vas trobant quan vas creixent i vivint) i les coses van anar canviant.

La vida és... un camí amb muntanyes, valls, planes i tot el que s’aprèn a Coneixement del Medi quan ets petit. I els sentiments, com que van amb la persona, i la persona viu la vida, segueixen el mateix camí, per tant la seva amistat va passar de tot. Molts bons moments, sense cap dubte, però tots els caminets es bifurquen en algun lloc i, sense saber exactament per què, es van deixar anar de la mà.

Van ser temps difícils.

Però van decidir aturar allò. I des d'aquell dia la seva amistat és cada cop més gran i més forta. Tan forta que saben que ni cap eina, ni cap artefacte, ni cap persona podrà trencar-la.

Ara els preguntes per aquella mala època i estan contentes d'haver-la passat, diuen que si no fos per aquella temporada ara no estarien com estan. Potser hi ha gent que no ho entendrà, però també cal caure per adonar-te que s'està millor dret.

A partir d'aquell estiu van començar els bons moments de debò! D'allà van venir totes aquelles nits que encara ara segueixen, i totes les tardes de xerrades sense parar, i els matins... i els dies.

Cal també dir que no només es miren els seus melics i soles i juntes es volen menjar el món. No, cal dir que hi ha més gent al seu voltant que ocupen part també del seu cor i que se'ls estimen moltíssim! I amb qui comparteixen també grans nits, tardes i matins. Diuen que sense ells no seria el mateix... i és cert. Cada un és diferent, amb els seus vicis, com elles dues, que tampoc són iguals (que si el tabac, que si l'alcohol, que si mossegar-se les ungles, que si cantar, o ballar, que si rebre amor, o donar afecte...).

Ah! I la seva història no acaba aquí. NO! Encara els queden moltes pàgines en blanc per escriure juntes, fins ara tot això només era un preludi a la llarga vida que els espera




We've got a long run... I've got a picture of you in my mind.

Ich liebe dich!


[M'has dit que quan et trobi a faltar et truqui, però és que normalment et trobo a faltar (no et podria anar trucant a cada hora, no?) i no sempre sé on ets o no tinc un telèfon a mà. Millor et faig aixó amb tot el carinyu del món, i troban-te a faltar :P. Tu creus que em podries regalar un walkytalky? O un aparell de connexió telepàtica?]