Avui hem dinat al sol, perquè ha fet un dia genial, al matí una mica fresc, però després "estupendu", que diria una. Després de gairebé dues setmanes amb més pluja i núvols que sol (ei, tu, que fa dues setmanes que ets a Alemanya ja), l'he sentit a la pell, com em torrava, i me n'he adonat que l'he trobat a faltar, i molt. Dinar al sol, a la terrassa, amb el jardí al darrere, la muntanya al davant. Força impressionant. Però el sol em porta ecos, em recorda aquell cap de setmana en aquell lloc on el sol feia que tot cremés, ell i jo, de passió i de ràbia inexplicable. Em van picar molts mosquits (o pocs, no ho sé, però tenia el cos ple de picades), vam riure a partir de dissabte, ens vam prometre amor etern per enèsima vegada, però també esforços que costen de complir. Vam viure un diumenge a la tarda impressionant, i un viatge de tornada magnífic, amb cua, però preciós, malgrat tot.
El sol em recorda també aquella piscina, el nostre primer cap de setmana de càmping, aquell vespre d'excessos i rialles, però una nit més de sentiments barrejats, de saber que no compleixo, però de no tenir prou valor (i poca vergonya) per tirar endavant, de "mucho ruido y pocas nueves". De decepció, encara que ho neguis, però aquest cop agreujada (o potser tot el contrari), per fums tòxics. Tot plegat va ser estrany, continuo pensant que vas sentir que alguna cosa fallava, o almenys que no és el que t'esperaves, ho has de reconèixer. No veníem d'uns dies massa bons (excuses), però al final potser ho vam solucionar, no? Aquí estem, a més de 1000 km, però units, més a prop del que ens pensàvem.
Imagina, fins i tot el sol em fa pensar en tu.
[Alle Liebe. Absolutament, ets un sol.]
