Des de la meva habitació veia el jardí, dessolat en aquelles èpoques de l'any. A les branques els faltaven ja les fulles, és clar, però què més esperava que canviés cada cop que mirava pel finestral?
Havia anat a passejar, com sempre feia quan les parets em queien a sobre, el tedi em matava lentament o simplement volia sentir el fred. Havia anat a veure el bosc, tal com feia al principi. Havia sentit com els nens reien, com els ocells cantaven i, mentrestant, el cel continuava d'aquell blau que tant m'agradava, el blau que a poc a poc s'enfosqueix i fa que tot, absolutament tot, sigui també blau per uns moments.
Com gaudia de les postes de sol en aquell poble del sud de la selva negra! Bé, no, com gaudia del cel de les postes de sol. El sol, en si, m'era ben bé igual, tot i que sabia que, gràcies a ell, el blau era blau i el negre era negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada